Descripción o resumen: L´organització territorial de Catalunya, la defi nició del règim jurídic dels seus governs locals, i llur fi nançament, ha estat una qüestió clau en la història del nostre país. Des dels inicis del c atalanisme polític, s´ha maldat per defi nir un model institucional propi, lliure d´imposicions foranes, que doni una resposta adequada a les necessitats polítiques, econòmiques i socials de Catalunya. La tradició institucional catalana, en clau local, té els seus orígens als segles IX-X i va perdurar essencialment, malgrat els vaivens polítics, fi ns al Decret de Nova Planta de 1714, amb la consegüent unifi cació política, institucional i jurídica amb Castella. Des de llavors, passant pel convuls constitucionalisme espanyol i la decimonònica divisió provincial de 1833, Catalunya no va disposar d´un marc polític i institucional que li permetés la defi nició d´un model territorial local propi, i encara menys l´establiment d´un règim jurídic i fi nancer, fi ns al brillant període de la Mancomunitat de Catalunya de 1914. Un primer intent que ràpidament la Dictadura de Primo de Rivera esborraria en la seva confi guració jurídica, malgrat que gran part de la seva obra modernitzadora arribaria fi ns als nostres dies. Aquesta tradició secular d´autogovern es va tornar a reprendre amb la Generalitat de Catalunya de la II República, que comportaria l´aprovació de l´Estatut de Núria de 1932 i l´establiment d´una nova divisió comarcal i veguerial. Un disseny institucional que ben aviat es veuria truncat per l´aixecament militar del 1936. Caldrà esperar molts anys fi ns que amb la recuperació de les llibertats democràtiques es pugui defi nir un model territorial polític i institucional nou a partir de la Constitució espanyola de 1978 i de l´Estatut de Sau de 1979. Però tota la construcció jurisprudencial del Tribunal Constitucional del 1981 ençà, mitjançant la tècnica de la ´garantia institucional´